La nova normalitat: camí cap a uns Jocs Olímpics més simples

A nivell esportiu, el coronavirus no només ha cancel·lat la temporada de totes les disciplines, ha aturat l’any pre-olímpic i ha obligat als atletes a parar durant uns mesos, sinó que també ha generat un canvi en la concepció i el desenvolupament dels Jocs. Aquest estiu s’havien de celebrar a Tòquio, però degut a la pandèmia s’han posposat fins l’any vinent (23 juliol – 8 agost), mentre que totes les competicions i les proves per aconseguir la plaça s’han anul·lat o aplaçat per a la temporada 2020-21.

Com a conseqüència, l’organització ha hagut d’assumir una pèrdua molt gran de diners, que augmentarà encara més degut als canvis que s’hauran d’incorporar durant els Jocs per evitar la propagació del virus. Així doncs, ja s’han començat a estudiar les àrees que cal modificar o de les quals es pot prescindir, i van des d’eliminar esdeveniments previs de prova a temes logístics, com incrementar el nombre de serveis de transport públic.  

«Una reducció del temps de competició podria suposar un major interès de la societat cap a aquesta cita«

Pel que fa als espectadors, tant el Comitè Olímpic Internacional com el Japonès s’han plantejat reduir el nombre de públic a les competicions o fins i tot dissenyar un format més petit per a les cerimònies d’inici i de clausura dels JJOO. Si s’aposta per reduir personal i recursos en aquest aspecte, les cerimònies i la volta eterna dels atletes per la pista ja seran història.

El COI ha confirmat que hi haurà un màxim de 10.500 esportistes, mesura que també s’aplicarà a París 2024, tot i que en l’edició de l’any vinent no s’hi inclourà a la xifra total els participants dels cinc nous esports olímpics: surf, skate, karate, beisbol i escalada. Així doncs, hi haurà el nombre més baix d’atletes dels d’Atlanta 1996, tot i que des de llavors s’han incorporat més d’una desena de disciplines al programa olímpic.

Aquestes dades afectaran no només a la durada i els sistemes de competició, sinó que disminuirà el temps de duració de les cerimònies que obren i tanquen els Jocs, l’espai necessari per a la vila olímpica, els recursos de transport, etc. D’altra banda, aquesta reducció podria suposar un major interès de la societat cap a aquesta cita, ja que les proves seran més curtes i ràpides i implicaran un millor seguiment per part dels amants de l’esport.

«Si s’aposta per uns Jocs Olímpics més simples, ciutats d’arreu del món voldran tornar a ser-ne seu en els propers anys.»

Aquestes iniciatives, a banda de reduir costos i complexitat, suposaran menys dificultats per a les organitzacions, més enfocament en els atletes i una major sostenibilitat, tant econòmica com ambiental. Precisament, un dels problemes més importants dels Jocs Olímpics dels darrers anys és la falta de ciutats candidates, degut sobretot al seu elevat cost. Moltes seus acaben amb un deute estratosfèric, com Montreal (1976), que no va acabar de pagar els 1.500 milions de dòlars fins al 2006, és a dir, 30 anys més tard. El finançament d’aquests grans esdeveniments és majoritàriament privat, pel que les ciutats organitzadores no tenen tanta pressió per a pagar-ho a través dels impostos i dels diners públics, però que alhora suposa una incertesa i inestabilitat per als mateixos comitès. És el que va passar a Atlanta 1996, que va voler demostrar que es podien acollir uns Jocs finançant-los de manera privada i que s’ha acabat considerant una de les pitjors edicions de la història a nivell organitzatiu.

Per tant, si es comença a apostar per formats més petits i simples dels Jocs Olímpics, és molt probable que ciutats d’arreu del món vulguin tornar a formar-ne part i a ser-ne seu en els propers anys. Això sí, la seva essència no canviarà.