Sílvia Serrat: «M’he quedat amb moltes coses per tornar al bàsquet»

Sílvia Serrat va néixer a Banyoles (Girona) el 9 de febrer del 1999. La jugadora catalana ha passat pel Banyoles, el GEIEG Girona, el projecte de la FEB del Segle XXI i ha disputat dos europeus i un mundial en categories inferiors de la selecció espanyola. El passat 17 de febrer, la banyolina anunciava la seva retirada del bàsquet a causa de les lesions que patia. Una carrera on sempre ha volgut demostrar que tot i tenir diabetis es pot ser una esportista d’èlit i una lluitadora. Ara, afirma que voldrà continuar arrelada a l’esport per tornar tot el que ha rebut. Serrat s’apropa a Olympia per parlar-nos sobre la seva decisió i sobre el seu futur.

Com vas començar amb el bàsquet?

Els meus pares sempre m’han dit que vaig néixer amb una pilota a les mans. Recordo anar als partits de bàsquet del meu germà, quan era ben petita, i sempre portava la meva pilota per poder anar a llençar-la tant a la mitja part com després del partit. Tot i això, sempre era una pilota de futbol, perquè em servia tant per llençar com per fer tocs. De petita m’agradava més el futbol. Però en el moment que va haver-hi un equip de bàsquet, vaig començar a jugar-hi. Tindria uns 5 ó 6 anys. 

Jugaves a Banyoles i vas fitxar pel Segle XXI, un dels millors projectes de l’esport espanyol. Com t’enteres d’aquesta trucada i què és el primer que penses?

Vaig estar al Banyoles bastants anys i després em va trucar el GEIEG de Girona, on hi vaig estar 3 anys. Va ser aquí quan vam quedar sisenes del campionat d’Espanya infantil, i llavors, em vaig enterar que el Segle XXI em volia pel seu projecte. Era el meu somni des que la meva cosina, Maria Martí, hi havia anat i m’havia informat més sobre què tractava. Em vaig emocionar moltíssim, tant que vaig aconseguir convèncer als meus pares. Ells tenien por de deixar-me viure sola pel fet de ser diabètica, ja que m’ho havia de controlar tot jo sola amb 14 anys.

A banda del Segle XXI, vas poder jugar amb les categories inferiors de la selecció espanyola. Com va ser aquesta experiència?

De les millors experiències de la meva vida. Jugar tornejos internacionals és de les millors coses que li poden passar a un esportista. Te n’adones del gran que és el món i del lluny que pots arribar si t’ho proposes. Vaig conèixer a moltíssima gent i vaig poder emportar-me’n experiències genials.

Has jugat amb la selecció Sots-16, el Mundial Sots-17 i un altre Europeu Sots-18, per desgràcia, i això és notícia, no has aconseguit pujar al podi en cap campionat internacional. No sé si és una espina que tens en deixar el bàsquet.

Està clar que ens hauria agradat a totes haver guanyat alguna medalla, però jo crec que el que està fet, ja està fet, i és el que ens ha fet arribar a ser qui som ara. Tot el que vaig viure no ho canviaria. De fet, l’any que em vaig trencar els lligaments creuats i el menisc, va ser amb la Sots-20, generació que va acabar guanyant l’or europeu. Va ser molt dur de veure, però són coses que et fan créixer com a persona i et fan veure més enllà del bàsquet.

Arribada la teva època decideixes marxar als Estats Units, què significa això per a tu i com a esportista diabètica?

Quan vaig acabar els 4 anys al Segle XXI em vaig adonar que marxar als Estats Units era una oportunitat única que no volia desaprofitar. Ho volia provar per un any i veure si m’agradava. Vaig tenir més de 50 universitats i va ser bastant difícil triar, però vaig acabar anant a South Florida, on porto els darrers 3 anys. Com a esportista diabètica va suposar canvis en la meva vida i em vaig haver d’adaptar a una nova rutina no gaire fàcil. L’ajuda de metges, fisios i entrenadors em va servir per aconseguir-ho.

Com ha estat aquesta experiència durant aquest temps als Estats Units?

Tot i la mala sort amb les lesions, ha estat genial. Vaig arribar sola a un país nou, i em vaig haver d’adaptar als costums i a tota la rutina. He conegut gent de molts països i aquestes persones ara s’han convertit en les meves millors amigues. He hagut de créixer com a persona, sobretot psicològicament. 

Has sigut una de les abanderades que ha volgut sempre demostrar que es pot competir a un alt nivell i tenir diabetes. Com has compaginat la teva vida esportiva amb aquesta malaltia?

Sempre he volgut demostrar que amb diabetis pots fer tot el que et proposis, i així ho he fet. De fet, la diabetis no ha tingut res a veure en la meva retirada. Sempre he explicat que has de ser més disciplinat. Has de saber el que toca aquell dia i organitzar-te bé els àpats. Pot sonar fàcil però no ho és. Tot i així, és possible i val la pena. 

Ara, deixes el bàsquet als 21 anys. Per què?

Quan vaig arribar a Amèrica em vaig lesionar del turmell esquerre i em van operar. Quan em vaig recuperar, em vaig trencar els lligaments creuats i el menisc intern i extern de la cama dreta durant la preparació per l’Europeu U20. La recuperació no va anar com volíem i vaig haver de tornar a operar-me per trencar adherències i netejar per dins. Quan tot semblava anar bé després de molts mesos de recuperació, em vaig adonar que tenia un mal que no era normal. Vam decidir fer una ressonància i vam comprovar que tenia el menisc trencat de feia bastants mesos. Això va provocar la creació d’una artritis i el desgast del cartílag. 

No vaig perdre l’esperança i em vaig tornar a operar per tornar-ho a intentar. El que no m’imaginava és que el millor era deixar les pistes. Van passar dos mesos però seguia tenint masses molèsties. Un dia no podia pràcticament ni caminar. Vaig decidir fer una altra ressonància on es veia el cartílag massa desgastat, l’artritis molt desenvolupada i que si seguia hauria d’acabar amb una pròtesis al genoll. Amb 21 anys no m’ho podia ni imaginar.

Llavors vaig haver de prendre la decisió més dura de la meva vida: Deixar el bàsquet per intentar poder tenir la vida més normal possible i amb les mínimes molèsties que pugui.

Què és el que més trobaràs a faltar ara que dius adeu a jugar dins de les pistes?

La sensació d’estar en un equip. Veure cada dia a les teves companyes. Conèixer gent nova… Hi ha tantes coses que trobaré i que ja trobo a faltar que són innombrables.

Segur que ara et serà molt difícil deslligar-te del bàsquet com si res. Però i tu? Què penses? Seguiràs lligada a l’esport?

Segurament seguiré lligada a l’esport. Per ara, m’estic prenent un temps per ser conscient de la meva decisió. Valoraré fins a quin punt ho trobo a faltar i si vull ser entrenadora o si puc lligar-me d’alguna altra manera a l’esport o al bàsquet. Estic segura que trobaré quelcom perquè tinc la sensació que m’he quedat amb moltes coses per tornar al bàsquet. 

Què és el que t’agradaria fer en un futur proper i llunyà amb la teva vida?

Ara estic estudiant una carrera en ciències de la salut i nutrició perquè m’agradaria treballar en algun àmbit relacionat amb la diabetis. De moment, però, no ho tinc clar. Imaginava graduar-me a Amèrica i tornar a Europa per jugar a nivell professional si era possible. Suposo que quan em gradui d’aquí un any, tornaré i faré un màster que m’enfoqui més en el que vulgui acabar fent. El més segur és que sigui alguna cosa relacionada amb la diabetis o amb l’esport.