Núria Castán Barón va néixer el 3 d’octubre de 1997 a Reus. Apassionada de la neu des de petita, la reusenca va triar la taula per damunt dels esquís. I l’elecció no li hauria pogut sortir millor. Als seus 22 anys, Castán competeix amb les millors riders de snowboard del món a la categoria elit de l’esport, la Freeride World Tour. Acabada la temporada del seu debut, amb un meritori 4t lloc, que li assegura la continuïtat a la màxima divisió. Amb l’objectiu complert, a catalana visita Olympia per valorar el seu primer anym revelar els reptes que té d’ara endavant i explicar les vicissituds que ha viscut pel fet de combinar l’esport amb els estudis.
Què et va captivar del surf de neu, que no et fes apostar per una altra disciplina, com ara els esquís?
De petita feia esquí i quan tenia 8 anys, vaig veure a més gent que feia surf de neu i anava amb taules de snowboard. Com que sóc curiosa i m’agrada provar coses noves, vaig voler provar-ho i d’allí ja no ho vaig canviar. Avui en dia, puc dir que potser també m’hagués agradat saber anar amb esquís o almenys tenir una bona tècnica per baixar en pistes, perquè els vaig deixar per complet. Però tampoc me’n penedeixo, de fet, l’snowboard em dóna unes sensacions molt bones.
La teva carrera inicia molt aviat. Això implica que durant molt de temps ho has hagut d’anar combinant amb els estudis. Com has portat tot aquest procés?
He hagut de combinar l’snowboard amb els estudis des de l’ESO, de fet recordo que per final de curs de quart havíem d’anar a Itàlia i abans de l’últim dia no vaig tornar amb els de l’escola i me’n vaig anar a una competició que tenia. Sempre ho he estat combinant i en aquella època era més fàcil. Ha sigut més complicat combinar-ho a la universitat, perquè vulguis o no, requereix més temps. Ha sigut un procés dur perquè has de sacrificar moltes coses, has de prioritzar-ho i la voluntat de fer-ho hi té molt a veure.
Respecte els estudis, he hagut de fer exactament tot el què em demanaven, igual que la resta d’estudiants. Al final crec que me n’he sortit. Crec que he pogut complir-ho i ara només em queda el projecte final, que l’estic a punt d’acabar. Si t’ho proposes te n’acabes sortint.
La teva vessant esportiva també t’ha tret la possibilitat de conèixer moltes més persones, fer nous amics?
La meva adolescència no ha sigut com la de la resta. Les dinàmiques d’aquesta etapa, com poden ser les festes i altres activitats, me les he perdut. Tinc amistats, però tot això m’ha fet veure a qui li he importat realment.
Has estat la primera freerider espanyola en entrar a la màxima categoria del freeride per ranking. N’ets plenament conscient o encara hi ha algun dia que et costa assimilar-ho?
Ara ja començo a ser més conscient perquè ja he fet totes les competicions del Tour d’aquest any. Quan em van dir que entrava al Freeride World Tour no m’ho podia creure i em va costar assimilar-ho, però ara ja crec que sóc conscient que estic dins el Tour i estic amb ganes de mirar la temporada que ve.
En algun cop ja t’has trobat en una situació en la qual, quan comentes el què fas, sobretot als més petits, et diguin que ells també ho volen fer? Si t’ha passat, com t’ha fet sentir?
Sí. A l’escola del meu poble, a Almoster, on vaig estudiar quan feia primària, em va cridar la directora perquè anés a fer una xerrada als nens de 5è i 6è de primària per explicar què és el què faig amb l’snowboard, per explicar la meva vida esportiva ensenyant vídeos i explicant què és el Freeride. Va ser una experiència molt gratificant, ja que tots estaven molt atents i em van fer moltes preguntes. A l’acabar, tots volien autògrafs, i això, et crea una enorme satisfacció.
Com a tot esport, el Freeride requereix d’un treball físic i tècnic. Però per les circumstàncies de la disciplina (fred, les caigudes), com hi juga la psicologia?
El Freeride requereix un treball físic i tècnic, sobretot de resistència. Es treballa el metabolisme anaeròbic (l’explosivitat), que representa un factor molt important. Però també hi juga la part mental: hi ha d’haver un treball psicològic perquè en el moment de les competicions sàpigues jugar les cartes, per estar preparada per a qualsevol circumstància. És un treball que no és fàcil i és tan important com el físic.
Primera temporada a la màxima categoria. I permanència assegurada. Millor debut impossible, no?
Aquest any he quedat quarta. He complert amb l’objectiu, ja que aquesta posició em serveix per classificar-me per a la temporada que ve. Evidentment estic contenta, però sempre es pot fer millor. L’any que bé em toca millorar-ho i donar-ho tot.
La teva evolució s’ha vist també en els resultats. A la primera prova, una caiguda va deixar els teus seguidors preocupats. Creus que, de no ser per aquesta caiguda, hauríem vist a Núria Castán en una millor posició classificatòria?
La primera prova que es va dur a terme va ser a Hakuba, a Japó, era la primera competició que es feia i recordo que estava molt nerviosa. En la baixada em vaig mostrar bastant bé, vaig fer el què volia menys a la part final, que potser vaig arriscar massa volent fer un 360 a la primera prova. Al ser la primera, tens més oportunitats per arriscar i remuntar en les següents, per tant, considero que la meva baixada va ser fluida, tècnica i arriscada. Molta gent em va dir que si no hagués caigut hagués millorat la posició, ja que vaig quedar penúltima. Jo crec que hagués fet podi. Respecte a les altres snowboarders que van competir, la meva baixada va ser més exposada i atrevida. Però en aquest joc, també s’ha de saber perdre per després guanyar.
«Per molt que sàpigues de la natura, són situacions on ella mana. Per això, sempre s’ha d’anar amb precaució i gaudir-ho amb seguretat»
Què és el que t’agradaria millorar de cara a properes edicions?
Hi ha moltes coses a millorar. S’ha de treballar en les línies, que en snowboard de noies, és una línia molt fluida. S’ha d’aconseguir fer una línia fluida durant tota la baixada i poder complir els objectius plantejats, per fer la baixada correctament i amb bona fluïdesa. Això crea una línia molt neta i amb estil, que et permet obtenir un bon resultat. Els salts amb graps són un aspecte també a tenir en compte, ja que puntuen bastant.
Més a llarg termini, m’agradaria fer en un competició un 360 i un backflip. El dia que ho faci, significarà que estaré al cent per cent per poder realitzar-los. Però de moment, cal continuar treballant.
Quin impacte ha tingut el coronavirus en els plans que tenies a curt o mitjà termini?
El coronavirus ens ha afectat a tots. A curt termini, havia de fer la competició final a Verbier, al Bec de Rosses, que es va haver de cancel·lar. La temporada s’ha quedat a mitges. Hem de veure quines condicions tindrem aquest estiu amb aquesta situació, ja que tenia plantejat anar a Nova Zelanda per poder entrenar i fer la pretemporada allà.
Darrerament, vam poder veure un vídeo on t’entrenaves amb una taula per no perdre pràctica. T’has vist molt perjudicada en aquest sentit o és un mal menor, en consideració a d’altres esports que són col·lectius?
A casa, a part de fer entrenaments generals del cos, ja sigui utilitzant coses de casa com una bossa de taronges o fer ioga, també utilitzo una taula que fa molta transparència amb l’snowboard i ajuda amb temes isomètrics. Així, puc mantenir la resistència. Hi ha molts exercicis físics que es poden continuar treballant i, per tant, no em suposa un gran problema.
Després de tots els anys d’experiència a la muntanya i a la neu, hi ha algun moment en el qual no t’imposin?
Al final és com tot, com més temps i més experiència tinguis en l’àmbit, més coneixement tens, i més ràpidament es pot actuar. Tot i així, per molt que sàpigues de la natura i la muntanya, són situacions on elles manen i s’han de respectar. Es poden controlar moltes situacions, però quan es tracta d’elles, s’ha de jugar amb els coneixements i el què la natura pugui mostrar. Sempre s’ha de tenir precaució i gaudir-ho amb seguretat.
Quin és el millor record que tens dalt de la taula de surf?
Són més de 12 anys sobre la taula i molts records. Un de recent és quan a Nova Zelanda, vam anar a la cabaldia, després de dinar, per pujar a un pic amb les taules i gaudir de la posta de sol. Hi havia una llum taronja molt bonica que reflectia sobre la neu, es veia un color brutal. Vaig decidir fer un gir, tenint de fons una estampa increïble. Va quedar una foto brutal.
La teva disciplina t’ha permès viatjar molt i visitar, recórrer moltes muntanyes. En tens alguna de predilecte?
Tinc la sort d’haver pogut viatjar a molts paÏsos diferents d’arreu del món, ja sigui Estats Units, Canadà, Japó, Nova Zelanda, tot Europa. Són moltes muntanyes, cada una té alguna cosa d’especial i de diferent, ja sigui per les seves formes, o els seus terrenys. Tinc la sort d’haver estat a Nova Zelanda quatre anys consecutius en la nostra temporada d’estiu i la conec bastant bé. Crec que no em cansaria mai de fer aquestes muntanyes. Tot i així, sempre m’agradaria descobrir altres llocs, com Canadà.
A continuació, us deixem amb un vídeo de la Núria Castán entrenant-se amb la taula a casa, durant el confinament:
